La urgència d’una intervenció global que canviï el model social

La presència en els entorns digitals i el maneig de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (NTIC) han experimentat un desenvolupament molt important. Assistim a un creixement exponencial en el seu ús i consum. Així per exemple, la utilització dels telèfons mòbils intel·ligents s’ha disparat en més d’un 100 % a l’Estat espanyol en l’última dècada. De la mateixa manera, ha crescut el consum de productes a través dels mitjans de comunicació social, els vídeojocs, les xarxes socials, les plataformes de TV, etc.

Hem d’afegir-hi també el fet que la covid-19 i les circumstàncies que han envoltat la pandèmia encara han generalitzat més l’ús i el consum d’aquests productes, que en alguns àmbits o moments han esdevingut l’única forma de relació, especialment en temps de confinament.

És evident que les noves tecnologies poden facilitar en gran mesura l’accés a la informació, la comunicació, les relacions i les interaccions entre persones; però també hi podem descobrir una part fosca. Així, malgrat la varietat de beneficis que les noves tecnologies poden oferir diàriament, investigacions recents identifiquen també aquest costat fosc que cada vegada es va fent més evident.

Sembla clar que noves formes de comunicació donen origen a noves formes de violència, tal com proclamava Stefan Zweig, qui en una època convulsa afirmava que la violència reapareix en cada època sota formes distintes, i que cal reprendre contínuament la lluita en contra seva.

Hem de valorar especialment el seu impacte en la infantesa i l’adolescència, tenint en compte que l’accés a l’ús d’aquestes tecnologies cada vegada té lloc a unes edats més precoces. A més, adolescents i joves són molt més vulnerables a la seva influència.

En aquest sentit, tal com assenyala el Comitè dels Drets de l’Infant i es recull en l’informe d’UNICEF, aquest entorn digital pot incloure informació esbiaixada, amb estereotips de gènere, discriminatòria, racista, violenta, pornogràfica, d’explotació i que usa un discurs d’odi i fomenta els prejudicis i la polarització; així com narratives falses, informació errònia i desinformació, desvirtuant i posant en risc greu els drets i fins i tot la salut mental d’infants i joves.

Característiques del ciberbullying

En aquest article ens referirem principalment a una de les manifestacions d’aquesta violència en línia: l’assetjament entre iguals, també conegut amb el nom de «ciberbullying». 

Parlem de ciberbullying quan un infant o adolescent és molestat, humiliat, amenaçat o assetjat per un infant o adolescent mitjançant l’ús d’Internet, del telèfon mòbil o d’altres tecnologies interactives i digitals. Cal indicar que aquest assetjament es dona entre iguals, en aquest cas menors, i és important distingir-lo d’altres pràctiques que involucren adults.

De la mateixa manera que s’esdevé en el bullying presencial, per tal de tipificar una conducta de ciberbullying, cal que es donin una sèrie de característiques:

1. Repetició d’accions. En el cas de l’assetjament en línia, el fet de penjar una sola imatge ja porta implícita aquesta repetició, ja que és present cada vegada que algú hi accedeix.
2. Intencionalitat de causar dany a la víctima, per part del perpetrador.
3. Indefensió de la víctima, que a vegades fins i tot desconeix l’existència de pàgines o missatges que l’ataquen o que l’impliquen.

El ciberbullying presenta –com altres formes de violència digital– algunes característiques concretes, entre les quals esmentem les següents:

• Una sensació d’impunitat per part de l’agressor, relativa a no interpretar els fets com una manifestació de violència directa. Aquesta sensació d’impunitat comporta sovint la minimització del dany a la víctima (que hom justifica mitjançant mecanismes de desconnexió moral). A més, una sèrie de variables ambientals incrementen aquesta sensació d’impunitat: no hi ha ningú al costat que l’aturi, no cal mirar als ulls a la víctima ni arriscar-se a una resposta per part seva, la falsa creença que no els poden detectar.
• Disseminació i repetició del fet, ateses les característiques de la xarxa, que està disponible en tot moment i per a tothom.
• Manca de denúncies per part de la víctima, que no sol fer-ho per por de perdre «privilegis d’ús» (que els pares li retirin el mòbil, que li prohibeixin connectar-se o que li facin donar de baixa els seus comptes a les xarxes socials...).
• I, especialment, una manca absoluta de referents. Què és el que està bé o no a la xarxa? Fins quin punt una mateixa conducta és considerada una broma divertida o una agressió injustificable? Per posar algun exemple, esmentem un fet ocorregut en un institut. Un alumne de 2n d’ESO va ser expulsat cinc dies del centre per enregistrar amb el seu mòbil una agressió al pati de l’institut i penjar-la a la xarxa. Aquell mateix menor, la nit anterior, veia juntament amb la seva família un programa de TV en el qual l’insult, la burla, el menyspreu i l’agressió física eren motiu de broma i de riure. És la happy violence, la violència com a espectacle. És admissible? És lícit tolerar-la? Apareix de manera evident la influència dels mitjans de comunicació com a normalitzadora d’aquestes conductes.

Accés a violències a través dels dispositius digitals

Tot i que no és un fenomen fàcil de quantificar i les dades poden oscil·lar en funció de diverses variables, segons xifres difoses per UNICEF (2020), al voltant d’un 7 % dels estudiants espanyols manifestava haver patit ciberassetjament durant els darrers dos mesos. Altres estudis obtenen xifres més elevades d’incidència.

També s’indica que les noies solen ser més afectades que els nois, i que el percentatge d’infants que manifesten haver patit ciberassetjament augmenta en entrar a l’adolescència.

Referent a aquesta i a d’altres formes de violència, manifestem dades que són, si més no, preocupants.

Citem a tall d’exemple dades del recent informe d’UNICEF, sobre l’impacte de la tecnologia en adolescents. Existeix un ús cada vegada més precoç del mòbil i accés a continguts de pornografia en menors:

• Un 42 % dels menors afirma haver rebut missatges de contingut sexual.
• Un 90,8 % es connecta a Internet cada dia o gairebé diàriament, però només un 29 % té control parental.

Sabem també que han augmentat les conductes de ciberassetjament, les apostes en línia (s’estima que més de 70.000 estudiants de l’ESO han apostat diners a través d’Internet en alguna ocasió) i l’addicció als videojocs –que estan dissenyats per ser addictius i es presenten com a plataformes en les quals paradoxalment es demana jugar amb responsabilitat–.

La sobrecomunicació, la sobreinformació… Més de la meitat d’adolescents (i hi afegiríem potser també dels adults) no sap distingir una informació o una notícia certa d’una de falsa. Analfabetisme digital o analfabetisme mediàtic funcional. Incapaços de distingir la realitat de la ficció. Aquí cal preguntar-nos: com afrontem aquesta violència? De quina manera en som partícips? Per què la tolerem?

La violència «normalitzada» de la nostra societat

Els centres escolars es poden veure desbordats en el tractament d’aquests fenòmens. En ocasions es posen en marxa programes antibullying que, si s’apliquen amb la implicació de tots els sectors, poden reduir el ciberassetjament.

La prevenció és fonamental. En aquest sentit s’insisteix en la necessitat de l’alfabetització digital i mediàtica, en la protecció en línia, la formació i implicació de les famílies, la importància de l’educació emocional.

En algunes ocasions un ús estricte dels protocols, acompanyat també d’un increment de les denúncies registrades pels cossos de policia, poden portar a judicialitzar excessivament el problema. És evident que cal aplicar sancions i no tolerar aquestes violències, però no podem reduir-les a una dialèctica agressor-víctima. La intervenció no pot ser tractada únicament partint de les característiques individuals o de la personalitat de l’adolescent, sinó que exigeix l’estudi i el tractament dels aspectes relacionals.

És imprescindible identificar les causes de la violència, i és necessari contextualitzar-la, identificant i abordant els elements que la generen i la sustenten.

Per al filòsof Gianni Vattimo, els grans responsables són els mitjans de comunicació i els models que transmeten diàriament. La televisió i els adults mostren models de comportament en els quals l’agressió funciona bé, i en què aquells que fan actes violents obtenen guanys i beneficis. A més, d’aquestes conductes se’n fa un espectacle, formen una part nuclear de l’entreteniment, constitueixen la happy violence, magnificada per determinats videojocs en els quals s’és protagonista i es recompensen aquests comportaments.

Així, concursos de televisió basats en l’exclusió dels participants, programes en què la burla i el menyspreu constitueixen un espectacle, films en què es manifesta a bastament la fúria i la crueltat dels herois… Una violència «normalitzada» present en la lletra de les cançons, en el màrqueting i la publicitat, en les presentacions de determinats espectacles i productes, en l’esport, en la moda, en la política i en el llenguatge, i en tants d’altres àmbits.

Cal distingir entre la violència subjectiva, observable, visible, i altres formes de violència –que sovint naturalitzem o invisibilitzem–. És fàcil quedar-nos amb la primera, però hem d’intentar no caure víctimes de la dissociació. Hi ha altres violències que formen part d’un aspecte més estructural, i que acceptem com a inevitables o quotidianes. Que s’interioritzen i que insensibilitzen.

Sovint se senten queixes que a l’escola i a l’institut els alumnes no es tracten bé entre ells, s’insulten, no respecten el professorat, etcètera. Però, quins models tenen al seu abast?

I quina és la nostra opció, la nostra tria? Algú va dir: «Si hi ha on triar, triem la recerca d’un món millor».

Com afirma Richard Davidson, psicòleg i psiquiatra conegut pel seu innovador treball sobre l’estudi de les emocions i el cervell, «la base d’un cervell sa és la bondat, i la bondat és el punt més elevat de la intel·ligència». La bondat es conrea, d’aquí la importància de l’exemplaritat en el paisatge social, i en aquesta tasca cal el compromís i la implicació de tots els sectors i la comunitat sencera –escola, família, institucions…– en una intervenció global que condueixi necessàriament a un canvi de model social, a una societat més humanitzada i més lliure.