L’ansietat a la infància

Dins l’àmbit de la salut mental infantil i juvenil, un dels motius de consulta més habituals te a veure amb l’ansietat, que sol manifestar-se en la infància a través de diverses formes, com poden ser el nerviosisme, la inquietud motriu, les pors, l’angoixa de separació, la irritabilitat o la vergonya, entre d’altres.

En realitat, però, l’ansietat és una resposta ben normal, fins i tot adaptativa i saludable, que les persones posem en marxa de forma involuntària davant de situacions que percebem com a potencialment perilloses o amenaçadores.

Aquesta resposta, que conté una doble vessant fisiològica i psicològica (és a dir del cos i de la ment) ens prepara per enfrontar el perill amb les màximes garanties o bé per fugir-ne tan ràpidament com sigui possible. Es tracta, doncs, d’un mecanisme molt primari, al servei de la pròpia supervivència, que els infants, igual que els adults, experimenten amb freqüència i que no ens ha d’alarmar.

Com pot ser, aleshores, que una emoció bàsica, necessària i comuna tingui tan mala premsa i generi tanta intranquil·litat entre les famílies respecte als seus infants?

Doncs bé, ja que parlem de mecanismes primaris, hi ha poques coses més viscerals i arcaiques que la preocupació d’una mare, o d’un pare, respecte les seves criatures. Dit d’una altra manera, poques coses mobilitzen tant als pares com veure un fill que pateix.

La combinació d’aquests dos elements tan primitius -la reacció instintiva d’alerta i la tendència a  protegir els més petits- explica que sovint l’ansietat infantil pugui arribar a ser més contagiosa que un coronavirus i que desperti les més variades reaccions entre les famílies.

En aquest article parlarem breument de com manegar adequadament l’ansietat normal dels infants, justament amb l’objectiu de que no es converteixi en un problema o en un trastorn. Així mateix, donarem algunes claus per identificar quan l’ansietat deixa de ser una resposta adaptativa i requereix d’altres actuacions, entre elles, la intervenció professional.

Què fer davant l’ansietat dels infants?

1. Mantingueu la calma, en la mesura del possible. Com més petits són els infants, més sensibles són a les nostres actituds i als nostres comportaments. Per tant, serem molt més tranquil·litzadors amb la nostra manera de fer i de dir que amb el que efectivament diguem. Quelcom que us ajudarà a mantenir la calma és recordar que la majoria de vegades l’ansietat és un fenomen normal i passatger.
2. Si també esteu ansiosos, no us n’amagueu. Si no podeu complir amb el punt anterior perquè vosaltres mateixos esteu neguitosos o amoïnats, no feu veure el què no és. Recordeu que els fills no necessiten pares perfectes que no es posin mai nerviosos, sinó pares honestos que sàpiguen reconèixer les seves angoixes i canalitzar-les. Si no els podeu tranquil·litzar des de la vostra calma ensenyeu-los com us manegueu amb una preocupació compartida.
3. Interesseu-vos pel que sent. No tingueu por de parlar-ne, de preguntar què l’amoïna. Ajudeu-lo a posar-hi paraules o fins i tot imatges, a través del dibuix o d’altres expressions plàstiques. Eviteu la temptació de mirar cap a una altra banda o de demanar-li que pensi en altres coses. Mirar les pors i afrontar-les ens ajuda molt més que no pas fugir d’elles.
4. Valideu les seves emocions. L’ansietat és una emoció desagradable, sí, però no negativa. No li digueu mai que no plori o que no te raons per preocupar-se. Per molt banals que ens semblin els seus motius, son importants per ell i no els hem de menysprear. Pel que fa al plor, és un dels mecanismes de distensió més poderosos de què disposem com a espècie i no l’hem de bloquejar ni renunciar-hi.
5. Acompanyeu el seu malestar. Finalment, si un infant està angoixat, res no el farà estar millor que sentir-se entès i acompanyat. L’ansietat, com a emoció bàsica, és força impermeable a raonaments o arguments lògics. En canvi, és molt més efectiu permetre la seva expressió des d’una actitud empàtica i respectuosa.

Quan hem de considerar que necessitem ajuda?

Com hem dit, l’ansietat i els seus derivats son majoritàriament normals en la infància i no ens han de preocupar en excés. Tanmateix, hi ha algunes situacions que ens han d’alertar i que poden requerir d’un assessorament o ajuda externa. En particular, cal prestar atenció als següents aspectes.

• Li passa molt sovint. El malestar vehicula la majoria de les interaccions de l’infant i se’l veu neguitós la major part del temps.
• Li passa a molts llocs diferents. Es mostra neguitós en diferents àmbits: a casa, a l’escola, amb els avis, a les extraescolars, etc.
• Li passa des de fa temps. Més que una preocupació o problema passatger, s’ha convertit en una constant en el dia a dia de l’infant.
• Li passa amb molta intensitat. La preocupació observada és prou intensa com perquè condicioni el seu funcionament normal en el dia a dia. L’afecta en els estudis, en les relacions o en els hàbits i rutines diàries com la son o l’alimentació.
• No trobem la manera de resoldre l’ansietat amb els nostres propis mitjans. Saber esperar i ser pacients és important, però també ho és adonar-se de que ens manquen estratègies o coneixements per a resoldre un problema i saber demanar ajuda. Quan ens trobem en aquesta situació, i especialment si es donen un o més dels punts anteriors, hem de valorar consultar amb algun professional especialitzat en infància que ens orienti sobre com procedir.

Ansietat infantil i context

Deixo pel final un darrer element d’importància que cal considerar per entendre el fenomen de l’ansietat en el seu conjunt.

En aquests temps epidèmics que ens ha tocat viure, plens d’incertesa, de restriccions, de condicionants en el dia a dia, de preocupacions i de pèrdues, el més natural es que la nostra ansietat augmenti i ens generi malestar.

La infància, com a part fonamental de la ciutadania, no és aliena a aquesta situació, la coneix més que no ens pensem, se’n preocupa i hi reacciona en la mateixa mesura que ho fem els adults, tot i que de forma diferenciada. Aquest malestar, congruent amb el context en el que es dona, és un senyal d’estar connectats amb el que ens envolta i de ser-hi sensible i, per tant, no ha de ser considerat quelcom patològic o preocupant.

El mateix passa, malauradament, quan els infants enfronten situacions difícils pròpies de la vida com son la pèrdua d’un familiar, la separació dels pares, les situacions econòmiques adverses o altres situacions altament estressants.

En totes aquestes circumstàncies, convé no oblidar que els malestars i les ansietats, quan son congruents amb el que vivim, son respostes sanes que només esdevindran patològiques si no les sabem gestionar d’una forma adequada. La seva acceptació respectuosa, un acompanyament empàtic i una bona dosi d’afecte, son les millors vacunes per tal que això no passi.