Vés al contingut

Com millorar la relació amb les pantalles a casa

13 min

Compartir

Aquest contingut es va publicar originalment a SOM Salut Mental 360º el dia 14/11/2022. Podeu veure l'original en aquest enllaç.

Pregunta a l'expert
La utilització de dispositius mòbils i Internet per part dels infants i els adolescents té molts aspectes positius, però un ús abusiu pot comportar problemes de salut, pitjor qualitat de son, dificultats per relacionar-se presencialment o fins i tot un pitjor rendiment escolar. En aquesta sessió volem resoldre els principals dubtes que tingueu sobre quines pautes podeu seguir a casa per a un ús saludable de les pantalles per part dels vostres fills i filles, saber detectar situacions de risc d'addició o què fer si ja es presenta una conducta addictiva. Envia'ns les teves preguntes!

Quantes hores es pot considerar saludable perquè un infant o adolescent jugui a l'ordinador, la consola o amb el telèfon?

En general, les recomanacions de temps per edat són:

  • 0-3 anys: 0 pantalles
  • 4-6 anys: menys de 30 minuts al dia
  • 7-12 anys: menys de 1 hora al dia

A partir dels 12 anys no hi ha un temps límit clar. Més que el temps límit de pantalles cal valorar que la persona tingui equilibri en les seves activitats i que l'ús de pantalles no li limiti el temps per fer altres activitats importants com estudiar, estar amb amics i familiars, fer esport, etc.

Hem consensuat a casa un temps de pantalles de 3 hores al dia, però el meu fill no ho respecta perquè no li sembla prou. S'enfada i no ho deixa. Com hem d'actuar? Li traiem per força?

Anem per parts. Sembla que heu decidit el temps, però no sembla consensuat ja que a ell no li sembla bé. Ens referim a consens quan totes les parts hi estan d'acord. D'altra banda, el consens en l'ús de pantalles pot ser complicat, ja que hi ha altres coses a tenir en compte com l'edat del menor o l'ús que està donant a la pantalla. Per exemple, no és el mateix tenir 16 anys i en aquestes 3 hores fer els deures, jugar i relacionar-se amb amistats, que tenir 8 anys i dedicar 3 hores diàries a jugar a la consola. Així doncs, és molt important analitzar l'etapa evolutiva de la criatura, les necessitats i la realitat familiar per determinar les hores i poder arribar a consensos en el cas que ho vegem necessari.
D'altra banda, l'enuig davant d'una situació que el menor no comparteix ni entén, és una emoció lícita, és normal que s'enfadi si no hi està d'acord. Tot i això, encara que estigui enfadat hi ha conductes que cal redirigir. Davant de la situació crítica, del moment de l'enuig, si retirem per força el més probable és que es doni una escalada de malestar tant a la criatura com a la seva família, per això sol funcionar millor, com adults, revisar aquesta situació, les pautes que hem donat i fer canvis per a les següents vegades.
Per exemple, si passades les hores acordades no ho vol deixar, l'avisem. Si no ho deixa i es fa tard per sopar, dormir o el que sigui, ens podem preguntar: hem posat alarma de fi d'activitat? Hem acompanyat i avisat els darrers moments? Li passa en totes les situacions o només en dies determinats? És necessari o convenient que es connecti 3 hores al dia? Quina és l'activitat que ha de fer en acabar el temps? Aquest tipus de reflexions sobre la situació problemàtica ens pot ajudar a planejar millor les nostres rutines acompanyant el nostre fill o filla en el malestar que pot suposar per a ells deixar de fer una activitat gratificant per començar a fer-ne una que, segurament, ho és menys. A més, que les persones que acompanyem el menor siguem conscients que l'emoció és normal ajuda a no frustrar-se o enutjar-se per l'enuig, tallant l'escalada de conflicte a casa i millorant l'ambient familiar.

Si a nivell acadèmic han d'utilitzar les pantalles a casa, com «controlar» que no facin un ús inadequat quan fan feina de l'institut sense haver de ser-hi presents els pares?

La veritat és que no hi ha una manera infal·lible per «controlar» que no facin el que no volem que facin, i menys si no hi som. Però això no només ens passa amb les pantalles, oi? És a dir, hi ha algunes aplicacions o dispositius de control parental per reduir aquest risc, però no són infal·libles. Una bona opció és actuar com ho hem fet altres vegades amb ells (per exemple, quan comencen a sortir sols al carrer), hem d'assegurar-nos que coneixen els riscos, que tenen les eines per manejar-se i, un cop fet això, començarem a fer proves «assaig-error». Si la prova surt bé fem una mica més d'autonomia i, si no, fem un pas enrere revisant allò que no ens ha funcionat, sense culpar per l'error.

Concretant, sol ser útil reduir el risc de fer altres activitats mentre fan els deures (deixar el mòbil en un altre lloc, no tenir la televisió encesa, …), establir un temps per fer les tasques i després deixar temps per fer servir les pantalles per al lleure, supervisar o acompanyar aquests moments i parlar amb els nostres fills i filles perquè junts vegem què funciona i què no.

Com podem fer comprendre als adolescents les conseqüències de la sobreexposició a les pantalles?

Una de les característiques de l'adolescència és el que es coneix com a optimisme adolescent, és a dir, que són optimistes per l'etapa vital en què viuen, aquella frase tan típica d'«això a mi no em passarà». A més, és símptoma d'un correcte desenvolupament la sensació d'immortalitat, així doncs aquesta conjunció (optimisme i immortalitat) fa que assumeixin riscos que potser en altres etapes no assumirien, fins i tot sabent les conseqüències negatives que pugui comportar assumir algun risc. A més, l'adolescència també es caracteritza per una dificultat de pensar a llarg termini. Així doncs, fer comprendre als adolescents les conseqüències que puguin passar per l'exposició a les pantalles és complex.

Així que una de les millors maneres per fer comprendre als adolescents les conseqüències de la sobreexposició a les pantalles pot ser donar exemples, segur que se'ns acudeix una cosa que ens hagi passat a nosaltres mateixos. Però sol passar que saber els riscos no vol dir que fem canvis a una conducta més saludable. És per això que, malgrat l'edat, continua sent important marcar límits i normes respecte a l'ús de pantalles per a tota la família.

És correcte que un nen menor de 2 anys estigui ja interactuant amb les pantalles?

Tant l'Organització Mundial de la Salut com l'Associació Americana de Pediatria no recomanen l'ús de pantalles abans dels 2 anys. La guia de la Generalitat de Catalunya posa aquest mínim als 3 anys. I és perquè l'ús de pantalles en criatures petites no aporta beneficis per al seu desenvolupament, en canvi ja sabem que pot aportar limitacions a diferents àrees com la del llenguatge, el desenvolupament psicomotor o la interacció social.

A quina edat podem introduir les pantalles i de quina manera?

A partir dels 3 anys es pot anar introduint l'ús de pantalles seleccionant molt bé el contingut tenint en compte l'edat i acompanyant-lo (no només supervisant) amb un temps no superior a la mitja hora diària i posant especial atenció que l'activitat amb pantalles no repercuteix a la resta d'activitats importants per a la vida de la persona com els hàbits diaris, el joc, el descans, el moviment, etc.

El meu fill de 6 anys tot just comença a jugar amb la Nintendo i em demana el mòbil per jugar o mirar Youtube. Fa diverses extraescolars, va al centre excursionista i la resta de dies juga amb els amics, però a casa només li ve de gust mirar pantalles. Hauria d'establir un horari?

Amb 6 anys no hauria d'estar més de 30 minuts a una pantalla i sempre amb acompanyament. Si decidiu que utilitzeu les pantalles, valorant que fa activitat variada la resta del temps, s'hauria de posar un horari limitat. Recorda que en el moment que comencen a fer servir les pantalles a casa és possible que redueixi molt el joc lliure, apareixent l'avorriment i el desinterès per la resta d'activitats que pot fer a casa. Això pot millorar si s'estableix un horari limitat, condicionat a altres coses (que no s'estableixi la rutina que pot jugar cada dia) i es fomenta la varietat de joc a casa acompanyant.

Com gestionar un nen que no deixa el mòbil apartat quan ha d'estudiar, deixa de banda els estudis i les obligacions a casa?

És important tenir en compte l'edat del nen, què fa amb el mòbil i perquè deixa els estudis de banda. No li agrada estudiar? No ho fa tant com ens agradaria? Ha baixat el rendiment acadèmic? Així, sense conèixer aquests detalls, la resposta es complica.

En principi, el mòbil no és un dret adquirit, és una eina que les famílies deixem que en tinguin. Si el mòbil és un impediment per complir obligacions, hauríem de revisar-ne les condicions d'ús.

Quan són petits hem posat límits, fins i tot li pots treure i punt la tecnologia. Però a certes edats hi poses límits de temps i hi ha dies que és més difícil que et faci cas, perquè sembla que està rebotat amb el món. Aleshores no li pots treure la tecnologia tan fàcilment. Què fem?

Exacte, no cada dia és igual, de vegades costa més i no es tracta de «treure». Si els dies difícils es fan freqüents caldrà revisar quin paper hi juga la tecnologia i canviar les condicions d'ús.

És important que les persones adultes entenguem que l'objectiu no és que ens facin cas a l'instant i aconseguir que facin allò que volem. Quan pensem així ens frustrem perquè no ho fan i les solucions que trobem van relacionades amb el càstig, complicant l'enllaç en molts casos i sense aconseguir que entenguin realment la importància del que els demanem.

Voldria una alternativa al xantatge o al càstig de deixar sense consola si abans no fa els deures.

Un cop establerta la rutina de jugar o fer servir pantalles sense condició prèvia abans costa fer el canvi i moltes vegades acabem «amenaçant» amb el càstig, com bé dius.

Una alternativa pot ser fer un canvi en aquesta rutina, de manera que expliquem que una vegada es comença costa més deixar-ho i fa mandra fer els deures i per això els ajudarem, tenint nosaltres la consola (limitant l'accés) i acompanyant-los a fer els seus deures deures. Entre setmana fins i tot podem canviar la rutina perquè no hi hagi consola.

Com podem gestionar la intimitat dels nostres fills a la supervisió o no de continguts de converses?

És comú que hi hagi aquesta contradicció en el conflicte d'interessos que hi ha entre la supervisió parental i el respecte a la intimitat dels fills i filles. En el fet concret de les converses, que és on va dirigida la pregunta, crec que cada família ha d'intentar pensar si interfereix en l'espai més íntim. Com a reflexió, les converses que tenen en altres espais no les controlem. Així doncs, perquè posem el focus a la pantalla? És evident que potser hi ha riscos que fora estan menys presents, però crec que també és important capgirar aquesta pregunta. Una bona gestió pot passar per treballar en l'avenç cap a l'autocontrol mateix per part dels adolescents i evitar així aquests conflictes.

Com podem explicar als nostres fills quines coses són íntimes i quines ho són tant que no s'haurien de compartir ni tan sols en privat?

Entenc que la pregunta va dirigida cap a què haurien de compartir o no amb terceres persones, no amb la família. En el cas de les terceres persones, potser hauríem de poder explicar, i això és el paper fonamental de les famílies a l'educació, que no s'hauria de compartir cap informació personal (on vivim, on estudiem…). Però també és important que eduquem que ells han de respectar la intimitat de terceres persones que puguin compartir informació, imatges, vídeos amb ells.

Com puc ensenyar-li un ús responsable de les pantalles si em veu a mi contínuament usant-les per fer teletreball constant?

Davant d'aquesta pregunta, cal saber separar espais d'ús de pantalles entre lleure i obligació. El gran problema és si, en acabar la jornada laboral, seguim usant de manera intensiva les pantalles o, si cada vegada que les faig servir -encara que no sigui sempre veritat-, dic que és per la feina. Igual que el nostre fill o filla de vegades utilitzarà l'ordinador per buscar informació o treballar amb un editor de textos, o en una plataforma educativa i altres voldrà fer servir la pantalla per xatejar, jugar o veure vídeos.

L'addició es pot manifestar com una obsessió en mode pur? És a dir, sense compulsió visible externament, només en mode rumiatiu de pensament?

És freqüent el pensament recurrent sobre el videojoc o la tecnologia quan hi ha una addicció, sobretot quan no s'hi té accés. També són freqüents els símptomes d'abstinència que podrien encaixar amb allò que comenten.

Però el trastorn per videojocs té aquestes característiques:

  • Focalització: preocupació freqüent, pensaments obsessius o desig intens de fer l'activitat, que s'acaba convertint en prioritària a la vida de la persona. Es perd interès per qualsevol altra activitat escolar, laboral, lúdica o social.
  • Modificació de l'estat d'ànim: es realitza l'activitat per evadir-se del malestar emocional o millorar l'estat d'ànim.
  • Tolerància: increment progressiu del temps dedicat a fer l'activitat per obtenir la gratificació inicial.
  • Símptomes d'abstinència: sentiments o sensacions desagradables quan no es pot fer l'activitat (irritabilitat, ansietat, agitació...).
  • Conflicte: l'excés de temps utilitzat en l'activitat gratificant ocasiona conflictes interns (intents de control infructuosos, malestar emocional amb la situació), o conflictes amb els altres (discussions familiars, aïllament dels amics, disminució del rendiment escolar...) .
  • Recaiguda: tendència a repetir patrons repetitius del comportament addictiu després d'un període d'abstinència o de control.

Crec que la meva filla fa un ús excessiu del mòbil, com puc saber si té una addició al mòbil?

Generalment la instauració de l'addicció és un procés més o menys gradual que va des dels primers contactes esporàdics, on la persona experimenta aspectes plaents que promouen la seva repetició (anomenat reforçador positiu) fins a la necessitat de realitzar la conducta una vegada i una altra amb la finalitat d'alleujar el malestar (anomenat reforçador negatiu).

També és important tenir en compte el moment evolutiu de la valoració. On, de manera natural, es donen canvis en les relacions amb iguals, en les familiars i fins i tot en les rutines diàries com en els hàbits de son, per exemple. En els moments inicials de qualsevol procés patològic a l'adolescent, pot ser difícil diferenciar entre la conducta adolescent normal i la que està provocada per una addicció incipient.. 

Així doncs, els senyals d'alarma, en aquest cas, són petits canvis que l'adolescent va incorporant de manera subtil però contínua i que, en un moment determinat, passen de ser poc habituals i justificables tant per a ell com per al seu entorn, a no ser-ho. Són tots aquells indicadors que es poden evidenciar en alguns dels punts següents, i s'han de presentar de manera recurrent i sostinguda en el temps:

  • Patró de son alterat, secundari al canvi d'hàbits en el dormir i en la disminució de les hores de son per realitzar la conducta addictiva. Per exemple, es queda connectat a les nits, es fica al llit tard, al matí li costa molt aixecar-se.
  • Patró de la gana alterat, menja ràpid i malament per guanyar temps, pot arribar a saltar-se algun àpat.
  • Menys atenció per la higiene, havent de recordar pautes d'higiene bàsica que abans realitzava (raspallar-se les dents, dutxar-se, canviar-se de roba).
  • Deixadesa en aspectes importants de la seva vida, motivat per l'augment del temps que ocupa amb la conducta addictiva o preparant-la. Pèrdua de la noció del temps.
  • Canvi de l'estil d'oci, canvi d´interessos, d'entorn.
  • Pèrdua d'amistats o de l'interès per veure-les presencialment. Només té amics a la xarxa.
  • Quan no pot fer la conducta addictiva mostra irritabilitat o sembla lànguid sense fer res, és capaç d'estar estirat al llit durant hores.
  • Estat d'ànim oscil·lant, tendència a la tristesa, es mostra poc comunicatiu, tancat al seu món, el molesta que li preguntis coses sobre el seu dia a dia.
  • Rendiment acadèmic alterat, absentisme escolar, increment de les notificacions dactitud poc col·laboradora o reprobatòria, augment dels suspensos i les expulsions de classe.
  • Demanda de productes o aplicacions que tenen un cost econòmic, pot arribar a fer furts, generalment de petites quantitats de diners, i especialment a la família més propera.
  • Elevada concentració o excitació per l'activitat que li genera addicció, no responent a estímuls externs (per exemple, no respon quan se'n diu, eleva la veu o fa servir vocabulari groller quan interacciona amb la pantalla, etc.)

Quan hi ha una possible addicció a les pantalles, en un menor de 14 anys, un dels primers símptomes és l'agressivitat? És normal que ell mateix s'adoni que hi ha estats que li creen ansietat i no controla aquesta agressivitat i impulsivitat?

La irritabilitat és comuna en menors quan hi ha un malestar. També és freqüent el que comenten, pot ser que detectem que alguna cosa no ens senti bé i, tot i així, ho seguim fent. Fins i tot pot ser que la nostra conducta no ens agradi i continuar sense canviar-la. Quan som joves, les àrees del cervell encarregades de l'autocontrol encara no estan acabades de desenvolupar i tot això encara costa més. Per això, necessiten més límits i acompanyament tant de la conducta com de les emocions que les acompanyen.

Quines pautes podem seguir perquè un noi de 19 anys deixi d'estar enganxat?

Seria important que pugui acudir a un especialista; es podria començar consultant l'equip d'atenció primària. Per ajudar-nos a acudir, podríem buscar quins aspectes de la situació en què està li generen malestar: pot ser que se senti sol, que no se senti còmode relacionant-se presencialment amb la gent, que senti que està perdent el temps i les oportunitats, que es trobi trist o ansiós, que no descansi bé o se senti cansat? Si som capaços d'arribar al seu malestar i li fem entendre que això pot millorar serà més receptiu a demanar ajuda.

Quan hi ha una addicció, què cal fer per desenganxar-lo de les pantalles?

Quan hi ha sospita d'addicció sempre cal consultar amb un especialista, acudint primer al pediatre o metge de referència. No hi ha indicacions generals que serveixin per a tothom, cal fer-ne un tractament.

Elena Flores Márquez, Alejandro Almansa