Com mantenir una relació saludable amb els nostres fills i filles adolescents?

L'adolescència és una etapa crucial i imprescindible de la vida humana. A banda de ser el període en què se succeeixen tots aquells canvis físics i cerebrals per preparar-nos per a la transició de la infància a la vida adulta, representa també un gran repte adaptatiu. És l'oportunitat dels nostres fills i filles per començar a construir-se, a prendre consciència de com són i com els veuen o consideren i quines coses els agraden i satisfan del món que els envolta i quines no. És una etapa en què aniran construint el seu propi criteri, que podrà canviar i modificar-se segons les experiències d'èxit i de fracàs que tinguin.

Des d'aquesta comprensió, davant d'un adolescent hostil, ple de rancúnia, ira i, fins i tot, conductes agressives, hauríem de veure un adolescent patint, amb molt malestar emocional, sensació de falta de suport i solitud.

Aquest pot ser un període d'estrès i crisi per a ells, però també per a les mares i els pares. Així, per a moltes famílies pot resultar també un moment de confusió, de tensió o frustració, en què les estratègies que funcionaven deixen de fer-ho i es pot viure amb més angoixa no tenir tant el control sobre els fills.

Tenir una relació saludable en un entorn de confiança

Les neurociències ens han demostrat que l'adolescència és una finestra molt sensible al canvi, i, per tant, continua sent una gran oportunitat per a l'aprenentatge. És per això que és clau continuar oferint un entorn familiar segur, estructurat i de confiança de manera incondicional a un adolescent que es va coneixent millor, va practicant les seves habilitats socioemocionals i es va enfrontant al món de manera més autònoma, amb moments de malestar dels quals pot sortir-ne enfortit.

Els pares i les mares han de gestionar un equilibri entre deixar que l'adolescent exerceixi la seva autonomia i, alhora, mantenir un marc de supervisió i gestió de límits segurs. Es tracta d'anar regulant i trobant aquesta distància de seguretat necessària perquè l'adolescent vagi adquirint les seves habilitats d'autogestió per a la vida. En tot aquest context de canvis i reptes, els adolescents necessiten sobretot dues coses: suport emocional i estímuls.

Una relació saludable és aquella que ofereix un marc de desenvolupament en el qual se'ls acompanya, se'ls guia i se'ls orienta des de la connexió emocional i el suport incondicional.

El suport emocional i la confiança incondicional són sempre dos elements claus per a una relació saludable amb els nostres fills; és a dir, una relació que ofereix un marc de desenvolupament en el qual se'ls acompanya, se'ls guia i se'ls orienta des de la connexió emocional i el suport incondicional. L'adolescent s’ha de sentir reconegut i important i, alhora, hem de confiar en les seves capacitats i habilitats i l’hem d’empènyer a afrontar reptes assumibles.

Això inclou l'establiment de límits, com una forma de respecte mutu: cap a l'adolescent, a qui cal posar límits per protegir-lo davant de situacions i reptes per als quals encara no ha desenvolupat les habilitats d'autogestió i requereix d'una supervisió externa; i cap als pares, que també han d'establir els seus propis límits i respectar-se a si mateixos, gestionant la seva disponibilitat, la necessitat d'autocura i la tolerància.

Consells per conversar amb els nostres fills adolescents

Conversar amb el nostres fills adolescents és una gran oportunitat d'aprenentatge i coneixement mutu.

Sempre cal tenir en consideració que estem davant d'un adult en construcció, un adolescent, amb els seus reptes evolutius de construcció de la seva pròpia identitat, criteri i marge de decisió; amb satisfaccions, però també frustracions i malestars. I, com a mares i pares, ens hem de situar en aquest rol de guia i acompanyament en aquest desenvolupament d'habilitats. Com?:

• Des d'una actitud d'empatia amb voluntat real de connectar amb les emocions que pugui expressar.
• Tractant d'entendre i comprendre els seus punts de vista, els criteris en què basa les seves opinions o comportaments.
• En un marc de respecte en el qual hi pugui haver discrepàncies o diferències d’opinions sense voler imposar, jutjar o menysprear-los.

Tots aquests elements es poden resumir en un ingredient bàsic: la curiositat (genuïna), és a dir, mostrar interès real pel que ens expliquen amb una intenció de posar-nos al seu lloc i poder entendre les seves emocions, pensaments, decisions o reaccions, sense jutjar o donar opinions o solucions d'entrada.

És important que els pares i les mares mostrin interès real pel que expliquen els seus fills adolescents, intentant posar-se en el seu lloc i sense jutjar-los.

Però quan en la conversa els fills expressen certes opinions o expliquen conductes o decisions que considerem inadequades, equivocades o que impliquen riscos, els pares correm el risc de perdre aquesta actitud de curiositat. Des de la mirada de persones adultes o pares que hem de protegir els nostres fills, ens envaeix la por, la necessitat d'evitar-los frustracions i riscos. Aquesta reacció ens pot portar a mostrar-nos crítics, menys empàtics, a començar a donar solucions o sermons i a pressionar per corregir-los. Entrem en mode alerta i reaccionem des d'aquesta por, i és quan interrompem o fem comentaris tipus: «Però, ¿què dius?»; «el que et passa és que no saps que...» o «si fas això, acabaràs... ». En aquest punt és on correm el risc que se'ns passi l'oportunitat d'aprenentatge. 

Els adolescents necessiten aprendre i, per això, necessiten:

• Sentir-se escoltats, amb empatia, i donant importància a la seva manera de pensar, encara que difereixi de la nostra.
• Preservar la connexió. Es pot mantenir una conversa en què es comparteixin punts de vista i es doni l'oportunitat de poder aportar altres punts de vista, altres comportaments o suggeriments d'altres maneres d'actuar per a futures situacions.
• Estimular el pensament crític des de l'acceptació i tolerància i no des de la crítica. És important mantenir una calma emocional perquè els adolescents puguin estimular la seva capacitat de reflexió i d'aprenentatge.

I què podem fer quan ens rebutgen?

Quan els nostres fills adolescents mostren el seu rebuig a parlar i contesten de manera despectiva, el més important és mantenir la calma. És natural que davant d'aquestes situacions ens podem sentir malament, ferits i perdem la capacitat de reflexió. Cal que respirem, connectem primer amb nosaltres mateixos, respectem com ens sentim i, si cal, abandonem la situació per connectar amb el que estem sentint i evitar així actuar si estem molt enfadats o disgustats. Podem dir-li: «Mira, prefereixo donar-me un temps i quan vegi que puc continuar amb aquesta conversa, t'aviso». 

Donar-nos un descans positiu per recuperar la calma és la millor manera de preservar la connexió amb el nostre fill o filla adolescent, ja que, si actuem amb una actitud d'alerta i atac, serem dues ments sense capacitat de reflexió i correm el risc de seguir una escalada que ens farà desconectar i sentir-nos pitjor. I no podem oblidar que nosaltres som les persones adultes i hem de donar exemple. L'aprenentatge és majoritàriament per imitació; aprendran molt més del que ens vegin fer que de tot el que els diguem que facin. Així és que podem aprofitar l'oportunitat per fer modelatge en la gestió del conflicte.

Sovint ens envaeix la por quan ens expliquen algunes coses i sentim la necessitat d'evitar-los frustracions i riscos. Aquesta reacció ens pot portar a mostrar-nos crítics, menys empàtics i a començar a fer-los sermons.

Si estem calmats, serem capaços de validar i reconèixer que darrere d'aquesta conducta s'amaga un malestar, que podem haver activat nosaltres o no. Llavors, podem reiniciar la conversa dient: «Noto que estàs enfadat, veig que estàs dolgut... i no sé si ha estat per una cosa que t'he dit o fet, la meva intenció no era fer-te sentir malament i et demano disculpes si ha sigut així»; «realment em sap greu si et sents malament i saps que pots comptar amb mi quan vulguis parlar-ne», etc.

Cal que recordem en tot moment que els nostres fills i filles adolescents estan en una etapa de canvi i de necessitat de construir-se per ser persones amb habilitats per a la vida adulta, amb independència de la nostra protecció. Nosaltres mateixos som les persones adultes que som avui dia perquè també hem estat adolescents. Això no significa que no calgui acompanyar-los, però a uns passos de distància, perquè caminin pel seu compte, s’entrebanquin, s'aixequin i aprenguin de les seves experiències i dels seus errors. Si hem establert vincles segurs, hem de confiar que, quan ens necessitin, ens tindran.