«Els adolescents necessiten que els hi posem límits perquè els puguin creuar»

«En termes globals, és l’etapa on les persones deixen enrere la infantesa, en què depenien de tot i per a tot dels adults de referència. I passen a una edat adulta, on seran persones autònomes i independents.

L’adolescència té un inici 100% biològic. El rellotge genètic intern desencadena descàrregues hormonals, les més visibles són les que tenen a veure amb el cos i la sexualitat, però que en realitat afecten moltes altres parts del nostre cos, com el cervell.

Perquè tingui lloc l’adolescència, a nivell biològic els i les adolescents han d’eliminar aquelles connexions neuronals que els feien ser infants crèduls, el que es coneix com a poda neuronal. Alhora que han de crear connexions neuronals noves.

Però no és un procés sincrònic, i això genera aquests alts i baixos tan típics de l’adolescència, on tan aviat semblen adults com criatures».

«De manera global, un cervell adolescent funciona com qualsevol altre cervell però amb unes característiques que el fan especial i que està bé conèixer.  Hi ha tres zones de les quals m’agrada parlar sobre el cervell adolescent:

• L’amígdala: el centre que genera les emocions, que són les reaccions bàsiques instintives i impulsives, claus per sobreviure. En l’adolescència l’amígdala és hiperreactiva, molt més que en els infants i els adults. Per tant, qualsevol situació els activa molt més totes les respostes emocionals. Biològicament és imprescindible que sigui així: per primer cop comencen a volar sols, en un món on hi ha amenaces, i és imprescindible tenir les emocions al màxim perquè no tenen encara l’experiència que acumulem els adults però tampoc tenen la seva protecció.
• L’escorça prefrontal: gestiona els comportaments més complexes, com la planificació, la presa de decisions o la gestió emocional. Els adolescents tenen aquesta zona menys funcional que els adults i infants.
• L’estriat: zona que proporciona sensacions de recompensa i plaer davant el que fem. Els i les adolescents descobreixen que són capaços d’activar-la a voluntat. Per això, busquen fer activitats que els estimulin aquesta sensació i que pot anar des d’estar amb els amics i amigues, a fer activitats de risc extrem que els posin a prova».

Fomentar que els i les adolescents confiïn en sí mateixos

«És una etapa que, en general, als pares i mares ens fa por. Però és una etapa inevitable i molt sana. I el nostre rol és clau.

Han de qüestionar tot el que han après a la infantesa per valorar si allò els convé també quan ells i elles siguin persones adultes. I com s’ho qüestionen? Doncs mirant el límit i mirant què hi ha a l’altra banda. Necessiten que els hi posem límits perquè els puguin creuar».

«Com a pares i mares, cal fer-los entendre que hi ha actes perillosos en què es pot prendre mal i que hi ha mals irrevocables. I ajudar-los a assumir les conseqüències de les decisions que prenen, des d’un acompanyament i una cura no sobreprotectora.

També cal tenir en compte però, quin adolescent tenim davant. Aquells i aquelles més llançats, haurem de vigilar molt perquè no prenguin mal. I aquells més introvertits, potser el primer dia que se saltin el límit, els haurem de felicitar (sense que se n’adonin massa), perquè és bo per exercitar la seva part crítica.

Cal transmetre sobretot confiança, amb quelcom tan bàsic com un somriure. Han de confiar en si mateixos. I l’única manera és que tu, com a adult, també hi confiïs. 

L’emoció bàsica per establir una relació sana és l’alegria, que no vol dir estar sempre contents, sinó viure de manera relaxada, amb una mirada viva, optimista, que és la que transmet aquesta confiança. I això ve determinat en bona part per la relació creada tots els anys previs».

«Per descomptat! El treball de veritat comença a la primera infantesa: els primers 3 o 4 anys de vida els marquen més que tots els anys següents fins a l’adolescència. Distingim dos tipus de parentalitat:

• Parentalitat negativa, amb poca calidesa dels adults de referència, poc suport als fills i filles, o situacions extremes com abandonament o odi cap a ells.
• Parentalitat positiva, on els infants senten el suport emocional i la protecció adulta i hi ha coherència entre les amonestacions i les recompenses. Però compte no anar a l’extrem hiperprotector que tampoc ajuda a madurar. Els infants han d’experimentar, caure, pelar-se els genolls, punxar-se amb els esbarzers... És l’única manera que tenen d’aprendre. I gestionar el dolor és un aprenentatge que cal fer també a la vida.

En general, als infants que han viscut una parentalitat negativa els costa més trobar motivacions quan arriben a l’adolescència. Tenen menys curiositat i hi ha més predisposició cap a la depressió, per exemple. Cal dir, però, que tot és reconduïble i millorable. Només que, com més grans, més costarà de reconduir. I també cal assumir que no tenim mai la garantia que tot es pugui reconduir al 100%».

Una etapa marcada per la biologia i la cultura

«L’adolescència s’inicia generalment entre els 11 i els 13 anys, més o menys quan fan el pas cap a la secundària. En les nenes comença abans, però de mitjana podem estar parlant d’aquesta franja. 

Una altra cosa és que socialment imitin comportaments adolescents en edats més petites. En aquest cas, cal reconduir-ho si és molt exagerat o si implica uns comportaments realment atípics per l’edat que tenen. Però cal tenir en compte que aprenem també per imitació per tant tampoc seria greu».

«El final de l’adolescència és una barreja entre biologia i cultura. Cal que el cervell hagi madurat, hagi deixat enrere els comportaments infantils i hagi desenvolupat els comportaments d’una persona autònoma, capaç de decidir, d’afrontar els errors, etc.

Per tant, hi ha aquesta part de maduració, que podem situar cap als 18 anys de mitjana, tot i que hi ha molta variabilitat. Però hi influeix molt l’aspecte cultural. No només ha de madurar el cervell sinó les conductes associades a l’edat adulta.

Hi ha estudis que demostren que els adolescents només deixen de comportar-se com a tal quan el seu entorn els reconeix com uns iguals en drets i deures. 

Això costa molt! Perquè els tenim en un institut on han de fer cas dels mestres. O fins i tot a la universitat que a vegades se’ls tracta encara com si no fossin adults.

O les famílies, que tenen aquí un paper clau i molt difícil. Com donar realment drets i deures a un fill o filla que, a més, encara viu a casa? Si es gestiona bé la convivència, no ha de ser un problema. El problema és quan els pares i mares volen continuar sent els únics adults de casa, imposant de manera unilateral les normes de sempre, i no deixen comportar-se com a adults els fills i filles que s’han fet grans».

«Segur. Conceptualment els i les adolescents d’avui fan el mateix que han fet sempre, amb un context diferent però fan el mateix. I recordem poc quan nosaltres ho érem, els dubtes, les incerteses... Considerem que tot el que hem fet anava encaminat a ser on som ara, com si haguéssim tingut un objectiu vital claríssim i un camí lineal. I això no és cert. Poquíssima gent, i menys a l’adolescència, té un objectiu vital clar.

El prejudici cap a l’adolescència és etern. Hi ha textos que s’atribueixen a Aristòtil on ja es diu que les noves generacions són pitjors que les d’abans. Si això fos cert, ja no existiríem com a espècie».

«Els gens influeixen. Dels 20.300 gens del nostre genoma, en tenim uns 8.000 que en algun moment o altre actuen dins el cervell i per tant estan contribuint a que funcioni com funciona.

Aquests gens d’actuació cerebral predisposen cap a un tipus de comportament o cap a un altre, però no són deterministes. Aquestes predisposicions, que anomenem heretabilitat, poden variar entre un 30 i un 70%. Si agafem un 50% de mitjana, no vol dir que la meitat d’aquell caràcter no es pugui tocar.

L’ambient extern fa que totes aquestes característiques genètiques es potenciïn o es mutilin. Per tant, el pes de l’entorn sempre és més gran que la genètica, independentment dels percentatges.

Si una persona té molta predisposició a la resiliència però l’entorn el “matxaca” constantment, de poc li servirà. Si hi ha una predisposició genètica cap a la depressió però té un recolzament i suport positiu de l’entorn, disminuirà molt la probabilitat que aquesta es desenvolupi».

«Crec que és la sensació d’estar prou a gust amb tu mateix, amb allò que fas i amb l’entorn en què estàs. No vol dir sentir-te sempre feliç però quan no ho ets, saber què has de canviar de tu o de l’entorn, o com t’hi has d’adaptar, per recuperar la calma.

Si parlem de trastorns biològics, cal actuar sobre la biologia. Però si és un trastorn de comportament, d’entorn, cal actuar sobre aquest.

Per posar un exemple concret: la hiperactivitat. Es diu que la hiperactivitat va ser afavorida per la selecció natural durant el Paleolític, quan érem caçadors i recol·lectors i els que més es bellugaven, sobrevivien millor.

Però avui en dia molesta. Per què ens molesta que un infant o jove es bellugui? Potser el problema no és de l’infant sinó d’un sistema que els obliga a estar 5 hores asseguts sense moure’s dins d’una aula. I si fem que es puguin moure més? Doncs probablement tindrem nanos més feliços, un entorn més feliç i més salut mental».