Vés al contingut
Group 3 Copy 2

Quan els infants exerceixen de persones adultes

5 min

Compartir

Nen cuidant un nadó

Aquest contingut es va publicar originalment a SOM Salut Mental 360º el dia 21/9/2026. Podeu veure l'original en aquest enllaç.

«És molt responsable per a la seva edat»; «sempre està pendent que tothom estigui bé» o «no sé què faria sense ell» són frases que podem escoltar sovint i que, en principi, poden descriure qualitats positives d'un nen, una nena o un adolescent. Però, què passa quan darrere d'aquesta maduresa hi ha responsabilitats que no li corresponen?

La parentificació és una inversió de rols dins de la família que es produeix quan en la infància s'assumeixen de manera continuada responsabilitats o funcions pròpies de les persones adultes. I un dels principals problemes és que no sempre és fàcil de veure.

Un infant que cuida, ajuda, que no dona problemes i que sembla tenir molta autonomia i independència pot rebre fins i tot reconeixement per això, però, sovint, les seves necessitats van quedant a poc a poc en un segon pla.

La parentificació pot ser:

  • Instrumental: quan s'assumeixen de manera continuada tasques pràctiques pròpies de les persones adultes, com fer-se càrrec habitualment de germans o germanes més petits.
  • Emocional: més difícil de detectar, es produeix quan un fill o filla es converteix en suport emocional dels seus progenitors: per exemple, una nena que està constantment pendent de si la seva mare està trista i intenta animar-la, o un adolescent que intenta mediar en els conflictes de parella dels seus pares.

Diferències entre ajudar a casa i la parentificació

Col·laborar a casa i assumir responsabilitats adaptades a l'edat forma part d'un desenvolupament saludable. Parar taula, ordenar l'habitació o ajudar puntualment un germà petit poden afavorir l'empatia, l'autonomia i la responsabilitat.

La diferència està en:

  • Quines responsabilitats s'assumeixen.
  • Amb quina freqüència.
  • Per què.
  • Quin impacte tenen en el benestar i el desenvolupament infantil.

Una pregunta ens pot ajudar a diferenciar aquestes dues situacions: aquesta responsabilitat contribueix al desenvolupament infantil o està cobrint principalment una necessitat de les persones adultes?

 

Per què pot aparèixer la parentificació?

No hi ha un únic perfil de família en què aparegui la parentificació, ni vol dir necessàriament manca d'amor o cura. Sovint sorgeix com una adaptació a determinades circumstàncies familiars. Pot haver-hi més risc quan hi ha:

  • Algun problema de salut física o mental en un membre de la família.
  • Conflictes de parella.
  • Separacions complexes.
  • Dificultats econòmiques.
  • Processos migratoris o manca de suports.

Ens podem preguntar: aquesta responsabilitat cobreix principalment una necessitat de les persones adultes?

Per exemple, quan un progenitor travessa un problema de salut mental, el seu fill o filla pot començar a estar excessivament pendent del seu estat emocional, evitar explicar-li els seus problemes per no preocupar-lo o assumir responsabilitats per compensar les seves dificultats.

Però tampoc no podem entendre ni intentar resoldre la parentificació mirant únicament la família. La manca de xarxes de suport, les dificultats de conciliació i la distribució desigual de les cures, que continua recaient especialment sobre les mares, poden augmentar la sobrecàrrega familiar i afavorir que infants i adolescents acabin assumint responsabilitats que no els corresponen.

Per això, identificar la parentificació no vol dir buscar culpables, sinó comprendre què està passant i quins suports necessita aquesta família perquè les responsabilitats tornin a situar-se en les persones adultes.

Quins senyals poden ajudar a detectar la parentificació?

Un primer senyal pot ser precisament aquesta aparent «maduresa» :

  • Mostrar-se excessivament responsable.
  • No demanar ajuda.
  • Estar molt pendent de l'estat emocional dels pares.
  • Tenir dificultats per expressar les seves necessitats i posar límits.

També poden aparèixer:

  • Canvis en el son o l'alimentació.
  • Malestar físic.
  • Problemes de concentració.
  • Baixa autoestima.
  • Menys temps per al joc, el descans i les relacions amb iguals.

Cap d'aquests senyals per si sol indica parentificació. L'important és observar-ne la continuïtat i fins a quin punt les responsabilitats assumides interfereixen amb les necessitats pròpies de la infància o l'adolescència.

Quan un progenitor travessa un problema de salut mental, l'infant pot començar a estar excessivament pendent del seu estat emocional i assumir responsabilitats per compensar les seves dificultats.

Conseqüències en l'edat adulta

Haver après en la infància que cal estar pendent dels altres, cuidar abans la resta que nosaltres mateixos o resoldre els problemes que sorgeixen al voltant pot influir posteriorment en la nostra manera de construir la identitat i de relacionar-nos.

Diferents investigacions han relacionat la parentificació amb:

  • Dificultats de regulació emocional.
  • Problemes de salut mental.
  • Patrons d'aferrament insegur.
  • Relacions abusives.
  • Dificultats per establir límits.

També pot afavorir que, en l'edat adulta, es mantingui una gran sensibilitat cap a les necessitats dels altres mentre costa reconèixer o expressar les pròpies, demanar ajuda o deixar d'ocupar el paper de cuidador en les relacions.

A més, aquestes dinàmiques es poden transmetre d'una generació a una altra, cosa que reforça la importància de prevenir-les, detectar-les i abordar-les durant la infància.

 

Què poden fer les famílies?

Prevenir la parentificació no vol dir evitar que els infants i adolescents col·laborin i assumeixin responsabilitats, sinó procurar que aquestes siguin adequades a la seva edat, limitades i acompanyades per persones adultes.

Podem preguntar-nos: té temps per jugar, descansar i relacionar-se amb els seus iguals?, pot demanar ajuda?, pot dir que no?, veiem que està pendent de com estem les persones adultes?

També és important prestar atenció als missatges que donem. Expressions com «no sé què faria sense tu» o «ets tu qui em fa seguir endavant» poden col·locar a la infància una responsabilitat emocional que no correspon.

La manca de xarxes de suport, les dificultats de conciliació i la distribució desigual de les cures poden augmentar la sobrecàrrega familiar i afavorir la parentificació.

Una altra eina important és ensenyar i permetre que posin límits de manera assertiva. Frases com «ara no puc», «necessito ajuda» o «això no em toca a mi» poden ajudar-los a expressar les seves necessitats i a reconèixer quines responsabilitats no els corresponen. És important ajudar-los a reconèixer i a utilitzar aquestes frases límit. Per això, necessiten comprovar que les persones adultes respectem aquests límits i assumim les nostres responsabilitats.

Quan es detecta una possible inversió de rols, cal reorganitzar les responsabilitats i enfortir els suports de la família, comptant amb acompanyament professional quan sigui necessari. I aquesta tasca no correspon únicament a les famílies. Docents, entrenadors i entrenadores i professionals de la salut mental o de treball social, entre d'altres, són figures de referència que participen en la protecció i, per tant, en la prevenció, la detecció i la intervenció de la parentificació.

Dra. Victoria Espinosa Lorenzo, Laura Núñez Moreno