Joves i autoestima: com la societat condiciona la manera com ens veiem
Aquest contingut es va publicar originalment a SOM Salut Mental 360º el dia 22/6/2026. Podeu veure l'original en aquest enllaç.
En els darrers anys, parlar d’autoestima en el jovent s’ha convertit en una necessitat urgent. Sovint, però, ho fem des d’una mirada purament individual: «estima’t més», «confia en tu», «accepta’t tal com ets». I si el problema no fos només de cadascú? Potser cal començar a preguntar-nos quin paper té la societat en la construcció de la nostra autoestima.
Els miralls socials i la distorsió digital
No ens mirem amb ulls propis. La manera com ens veiem no neix del no-res, sinó que es construeix a partir de miralls socials: la família, l’escola, el grup d’iguals… i, sobretot, avui dia, les xarxes socials.
El jovent creix en un entorn en què la imatge s’exposa, es compara i es valora constantment. Plataformes com Instagram o TikTok no només mostren vides idealitzades, sinó versions editades, filtrades i, sovint, molt difícils d’assolir. Això genera una distorsió profunda: ja no som nosaltres qui mirem als altres, ens convertim en objecte d’observació i judici constant.
El pes de les expectatives externes
L’autoestima no és només «com em veig», sinó també «com crec que hauria de ser». Aquí entren en joc les expectatives. No es construeix només des de l’interior, sinó també des de les expectatives externes.
Quan una noia sent que ha de ser prima, atractiva i sempre «presentable», o quan un noi percep que ha de ser fort, segur i emocionalment impenetrable, el problema real no és si compleixen o no aquests estàndards, sinó que hi hagi aquests estàndards. És en aquest punt quan apareixen la frustració, la inseguretat i el malestar. I no és perquè les persones joves «no sàpiguen estimar-se», sinó perquè estan intentant encaixar en un model impossible.
Cal començar a preguntar-nos quin paper té la societat en la construcció de la nostra autoestima i crear un entorn més amable, divers i humà que respecti les persones tal com són.
Comparar-se és inevitable
Una de les dinàmiques més nocives actuals és la comparació constant. Abans ens comparàvem amb un entorn limitat; ara ho fem amb milers de persones cada dia a través de les xarxes socials. La comparació no és nova, però sí la intensitat i la freqüència en què es practica actualment. Això té un impacte directe en la percepció del propi cos, de les habilitats i del valor personal. Per tant, no és estrany que augmentin els sentiments d'insuficiència, la pressió estètica o la sensació de «no ser mai prou».
Què podem fer des de l’acompanyament?
Si acceptem que l’autoestima té una base social, l’acompanyament no es pot limitar a repetir «estima’t». Cal anar més enllà:
- Desmuntar els ideals: ajudar a identificar que molts referents digitals són irreals o construïts artificiosament.
- Generar espais segurs: entorns on no calgui demostrar res ni rebre una validació constant.
- Posar paraules al malestar: validar i legitimar que sentir-se insegur en un context com l’actual és totalment comprensible.
- Fomentar la mirada crítica: ensenyar a qüestionar-se a un mateix, però també (i sobretot) el sistema que imposa aquests models.
I si canviem la pregunta?
Potser, en lloc de plantejar-nos com podem millorar l’autoestima de les persones joves, hauríem de preguntar-nos: ¿quina societat estem construint perquè es puguin sentir suficients?
Mentre seguim posant el focus exclusivament en l’individu, estarem ignorant una part clau del problema. Hem de posar el focus a crear un entorn més amable, divers i humà, on el valor d’una persona no es mesuri a través de les interaccions o dels likes, sinó per la xarxa de suport que la sosté, pel respecte a la seva singularitat i per la llibertat de ser com ets.