Factors de risc i de protecció de la conducta autolesiva

Un 27,6 % de les persones adolescents europees afirmen que s'han autoinfligit mal de manera intencionada almenys alguna vegada a la seva vida (Brunner et al., 2014). Moltes persones que s’autolesionen expliquen que ho fan perquè no se senten capaces d’afrontar una emoció intensa (com la tristesa o la ràbia), i utilitzen l’autolesió per intentar reduir, gestionar o escapar d’aquests sentiments.

El fet que hi hagi un alleujament emocional després d’autolesionar-se, pot fer que en un futur s’utilitzi aquesta mateixa estratègia per gestionar les emocions difícils. No obstant, aquest efecte no dura gaire i, a mitjà i llarg termini, és molt probable que apareguin sentiments encara pitjors, com la culpa o la por. A més, les persones que s’autolesionen, acostumen a experimentar més patiment emocional, dificultats per relacionar-se i un rendiment acadèmic més baix. Per tant, es pot afirmar que l’autolesió pot esdevenir un problema molt seriós.

Un dels factors de risc de les conductes autolesives és la mateixa adolescència. Les autolesions comencen habitualment entre els 12 i els 16 anys, un període especialment vulnerable. Un dels motius pot ser la impulsivitat, i un altre l’elevada reactivitat emocional associada al desenvolupament durant aquesta etapa.

Però a banda de l’adolescència, hi ha altres factors de risc específics per a les conductes autolesives, com ara:

• Una història prèvia d’autolesions. 
• La presència de trets de personalitat de tipus inestable, amb una elevada reactivitat emocional, inestabilitat afectiva, una excessiva necessitat d’aprovació o admiració, etc. 
• La desesperança.
• El gènere. Alguns estudis mostren que les dones tenen més probabilitats que els homes de tenir una conducta autolesiva, independentment de l'edat.
• Les experiències interpersonals adverses. Alguns estudis suggereixen un risc elevat en persones que han experimentat abús sexual, negligència dels pares, assetjament escolar o maltractaments. Tot i que això no vol dir que el fet d’haver patit aquestes experiències sigui la causa de la conducta d’autolesió.
• L'aprenentatge social i la imitació. Veure aquestes conductes a l'escola, a la televisió o a les xarxes socials pot incrementar-ne el risc.  
• Les autolesions que es donen freqüentment i usant diferents mètodes són predictors de repetició d’aquestes conductes al llarg del següent any d’haver-les iniciat.

ELS TRETS DE PERSONALITAT COM A FACTOR DE RISC

Part d’aquestes variables són els trets de personalitat disfuncionals i, concretament, les personalitats de tipus inestable, amb elevada reactivitat emocional, amb tendència a les conductes impulsives o a desenvolupar punts de vista excessivament subjectius o egocèntrics, etc.

Els trets de personalitat disfuncionals, en general, fan referència a un patró perdurable d’experiència interna i comportament que es desvia de manera notable de les expectatives culturals de la persona. Aquest patró es manifesta en els àmbits de la cognició, l’afectivitat, el funcionament interpersonal i el control dels impulsos.

En l’adolescència, pot ser difícil diagnosticar els problemes de personalitat i pot ser que sigui necessària una intervenció professional clínica, ja que en aquest període la personalitat s’està formant i estructurant. A més, les crisis pròpies de l’adolescència poden comportar alteracions no patològiques de la personalitat que es poden confondre amb trets disfuncionals (patològics).

LES DIFERÈNCIES EN EL GÈNERE

Tradicionalment, l’autolesió s’ha considerat un fenomen sobretot femení, però algunes investigacions més recents assenyalen diferències més petites en la incidència segons el sexe i el gènere. 

Un aspecte àmpliament demostrat és l’ús de mètodes diferents en els nois i les noies a l’hora de cometre les autolesions no suïcides. Mentre que les noies són més propenses a talls, rascades i accions que provoquen sagnat, els nois són més propensos als cops i a les cremades.

LA RESILIÈNCIA, UN FACTOR DE PROTECCIÓ

Els factors de protecció per a la conducta autolesiva són els mateixos que els de qualsevol trastorn o problema emocional, i es relacionen amb les capacitats o les habilitats de les persones per afrontar els esdeveniments vitals negatius o estressants, sense desenvolupar conductes disfuncionals o patològiques. 

En aquest sentit, parlem de resiliència com la capacitat d'afrontar els esdeveniments negatius de la vida (Dray et al., 2017). S'ha definit també com la capacitat d'una persona per adaptar-se a situacions difícils i persistir davant l'adversitat; o com la capacitat de recuperació després d'un succés traumàtic o estressant (Norris et al., 2009). El desenvolupament de la resiliència durant l’adolescència (entre els 12 i els 18 anys) es considera una alternativa eficaç d'afrontament en alguns dels trastorns mentals presents a la societat actual.

L'evidència indica que no tots els adolescents que experimenten situacions adverses desenvolupen problemes de salut mental. Alguns estudis han demostrat que la clau sembla estar en la resiliència, que és fonamental en la recuperació davant dels traumes i els esdeveniments adversos (Rutter, 2013). Aquesta capacitat de recuperació pot actuar com a factor protector contra el desenvolupament de trastorns mentals; i, conseqüentment, la seva absència podria ser un factor de risc per a conductes ptaològiques o disfuncionals.