Abandonament escolar, desigualtat i salut mental a la joventut
Aquest contingut es va publicar originalment a SOM Salut Mental 360º el dia 17/9/2026. Podeu veure l'original en aquest enllaç.
Quan parlem d'abandonament escolar prematur sovint el reduïm a una xifra, indicador o objectiu estadístic a assolir. Però darrere de cada percentatge hi ha noms, històries de vida, trajectòries interrompudes, frustracions acumulades i, massa sovint, situacions de malestar emocional i problemes de salut mental que passen desapercebuts.
Més enllà de les estadístiques: què hi ha darrere de l'abandonament escolar prematur
Tècnicament, l'abandonament escolar prematur es defineix com el percentatge de joves d'entre 18 i 24 anys que no han completat els estudis postobligatoris a Espanya com el batxillerat o un cicle formatiu de grau mitjà, i que tampoc no segueixen cap itinerari educatiu o formatiu. No obstant això, aquesta definició estadística ens explica el resultat final, però no les causes que hi ha al darrere.
Què porta una persona jove a desvincular-se del sistema educatiu? És una decisió lliure o conseqüència d'una suma de dificultats personals, familiars, econòmiques i emocionals? Sovint, l'abandonament no és puntual, sinó el desenllaç d'un procés lent en què la persona va perdent oportunitats, motivació i esperança fins a sentir que el sistema ja no hi té lloc.
Fa anys que nombrosos estudis alerten de la relació entre les dificultats d'aprenentatge, els trastorns del neurodesenvolupament no diagnosticats, la manca de recursos educatius adequats i la desvinculació progressiva de la joventut respecte als estudis. L'abandonament escolar no és només un problema educatiu. És també un fenomen social, econòmic i de salut pública.
Espanya continua presentant taxes d'abandonament escolar prematur superiors a la mitjana europea. Els objectius fixats per a la propera dècada són ambiciosos, però la pregunta és inevitable: els podrem aconseguir sense introduir canvis profunds en les polítiques educatives, socials i de salut mental?
La precarietat econòmica com a barrera per continuar estudiant
A la pràctica quotidiana observem realitats que sovint queden invisibilitzades. Joves que no disposen de diners per pagar una targeta de transport i assistir a un centre per fer un cicle formatiu o un programa de formació i inserció (PFI). Alumnat que no troba plaça en un cicle formatiu públic i veuen com les oportunitats es van tancant. Joves nouvinguts que van arribar amb l'esperança de trobar un futur millor i que, en canvi, viuen en condicions de precarietat extrema, sovint pitjors de les que tenien al seu país d'origen.
Molts d'aquests joves deixen d'estudiar no perquè no vulguin aprendre, sinó perquè la seva principal preocupació és sobreviure. Quan una persona conviu amb la inseguretat econòmica, l'amuntegament habitacional o la incertesa constant, estudiar deixa de ser una prioritat i passa a ser un luxe. El treball, encara que sigui precari, apareix aleshores com a única alternativa per intentar millorar la situació familiar.
Igualtat d'oportunitats: realitat o discurs?
Sovint parlem d'equitat i d'igualtat d'oportunitats. Però, realment tot el jovent disposa de les mateixes condicions per aprofitar les oportunitats que ofereix el sistema educatiu? Podem exigir el mateix rendiment acadèmic a qui estudia en un entorn estable que a qui conviu diàriament amb mancances econòmiques i emocionals?
Salut mental i abandonament escolar: una relació bidireccional
La salut mental emergeix aquí com a peça clau. Molts joves manifesten que no saben què volen estudiar o quin futur professional desitgen. Però sí que saben una cosa: volen sortir del malestar que experimenten cada dia. Darrere d'aquesta aparent manca de motivació hi ha sovint angoixa, frustració, baixa autoestima i una profunda sensació d'impotència.
Els diem que estudiar és la millor opció, però no sempre garantim una plaça formativa. Els exigim assistència regular als centres educatius, però de vegades no es poden assumir les despeses de desplaçament. Quan els preguntes com ho fan per arribar a classe, les respostes són tan simples com a impressionants. Ens expliquen que salten els controls del transport públic perquè no volen demanar més diners a una família que ja no arriba a final de mes.
Potser la pregunta encara és més profunda. Què va primer: el malestar emocional que dificulta continuar estudiant o la frustració que apareix quan el sistema no permet completar els estudis? La realitat és que totes dues situacions s'alimenten mútuament. La precarietat genera malestar i el fracàs educatiu incrementa la precarietat. És un cercle viciós del que resulta molt difícil escapar-se.
Quan el fracàs educatiu afecta el benestar emocional
Les conseqüències sobre la salut mental són evidents. L'autoestima es deteriora quan els esforços no es tradueixen en resultats. L'ansietat apareix davant de la incertesa del futur. La frustració creix quan les oportunitats semblen ser reservades per a altres persones. I, en alguns casos, aquesta situació pot derivar en trastorns emocionals més greus com ara la depressió o l'aïllament social.
Joventut migrant i trastorns del neurodesenvolupament: una doble vulnerabilitat
A aquesta realitat cal afegir una problemàtica especialment preocupant: la de la joventut que arriba d'altres països amb possibles dificultats de salut mental o trastorns del neurodesenvolupament sense diagnòstic previ. Massa sovint es troben amb barreres administratives, llargues llistes d'espera o requisits que dificulten l'accés a una avaluació adequada. Sense diagnòstic no hi ha reconeixement de necessitats; sense reconeixement no hi ha suports; i sense suports augmenta el risc dexclusió educativa i laboral.
Si volem reduir l'abandonament escolar i millorar la salut mental de la joventut, cal anar més enllà dels discursos. Necessitem mesures concretes que garanteixin l'accés a la formació, ajuts al transport, més places en formació professional, mecanismes de detecció precoç de les dificultats d'aprenentatge i una resposta àgil dels serveis de salut mental.
Escoltar els joves per construir una educació més inclusiva
Però, sobretot, ens cal escoltar-los. Entendre que darrere d'una absència a classe, d'un expedient acadèmic irregular o d'un abandonament escolar sovint hi ha una història de vulnerabilitat que no podem ignorar.
Mentre no abordem les causes estructurals que generen desigualtat, paraules com l'equitat, la inclusió o la igualtat d'oportunitats corren el risc de convertir-se en simples eslògans. La veritable inclusió no consisteix a afirmar que tothom té les mateixes oportunitats, sinó a garantir que ningú no quedi enrere per les seves circumstàncies socials, econòmiques o de salut mental. Només aleshores podrem dir que l'educació és realment una eina de transformació social.